El Bloc de Sani-Net

Cures als nostres majors

A Espanya, el percentatge de persones majors de 65 anys s'ha duplicat en els últims 50 anys, i les previsions indiquen que el nombre d'ancians que precisaran algun tipus d'ajuda continuarà experimentant un espectacular augment.

Aquest fet planteja importants reptes tant a nivell social com econòmic, mentre que a nivell particular entranya una situació difícil per a les famílies, que han de mobilitzar-se per a brindar suport als seus majors.

En la vellesa, sovint es retorna a aquest estat de dependència que es va viure en la infància… tret que la progressió ara discorre al revés. En comptes de guanyar autonomia, es dóna una pèrdua successiva d'habilitats, la qual cosa genera un sentiment de fragilitat. Tant la persona necessitada com el seu entorn han d'adaptar-se a aquesta situació. Es tracta d'una realitat que implica noves responsabilitats i que sol resultar difícil d'acceptar.

Cuidar d'un familiar pot constituir un gest d'amor i una experiència molt gratificant, però sovint suposa una tasca àrdua i esgotadora. Afrontar-la requereix valorar els millors recursos i alternatives per a atendre degudament la persona en l'últim tram de la seva vida.

La vellesa és conseqüència d'un procés biològic, però també una construcció social, va dir Simone de Beauvoir. En la nostra societat es rendeix culte a la joventut i tot el que comporta: vitalitat, energia, activitat, bellesa… mentre es viu amb temor i es rehúye tot el relatiu a l'envelliment i la mort.

No succeeix el mateix en altres cultures, com pot ser a l'Àfrica negra, on es considera als ancians com a dipositaris del poder i el saber. Segons l'antropòloga Bernadette Puijalon, allí la vida es contempla com una escala, amb una progressió constant, on els majors són els qui han arribat més alt. Des d'aquesta posició de major saviesa i experiència compleixen una important funció social, en servir de guia per als més joves.

No es tracta d'idealitzar aquesta situació, ni de pretendre traslladar-la a la nostra societat. En el Tercer Món, per exemple, els ancians poden passar moltes penúries al no rebre a penes ajudes econòmiques. Mentre que a Occident assistim millor als nostres majors, però des d'una actitud paternalista, i la visió que es té d'ells sol ser profundament pràctica i materialista. Ser vell acostuma a ser sinònim d'inutilitat.

UNA DECISIÓ DIFÍCIL

“Saber envellir és l'obra mestra de la vida” (Henri F. Amiel)

Es considera que una persona es torna dependent quan requereix ajuda per a realitzar certes activitats quotidianes, com pot ser menjar, vestir-se, ocupar-se de la seva medicació… Aquestes circumstàncies obliguen a la família i a l'ancià a trobar una fórmula eficaç d'atendre les seves necessitats.Moltes famílies són reticents a l'hora d'ingressar als seus majors en una residència, i fins i tot els propis afectats rebutgen sovint aquesta solució. A vegades només es fa el pas quan la situació és insostenible, després d'un important desgast familiar.

En altres casos, la impossibilitat d'oferir una bona cura, sigui per falta de temps, recursos o per no existir una bona relació, porta a delegar l'assistència en terceres persones o en institucions, la qual cosa, a causa de les escasses places públiques existents, també suposa una empresa complexa i costosa.

A Espanya, només un 6% dels majors de 65 anys viuen en una residència, una xifra molt de menor de la qual s'observa als països anglosaxons. Això és pel fet que en la cultura mediterrània s'atorga major valor a la unitat familiar i els vincles solen ser més sòlids. No obstant això, la incorporació de la dona al món laboral dificulta ja en l'actualitat, i sobretot el farà en el futur, la participació de la família, perquè la funció de cuidador principal recau generalment en les filles i nores.

EL CLIMA EMOCIONAL

“Una de les grans malalties és no ser res per a ningú” (Teresa de Calcuta)

Davant la necessitat d'atendre un familiar sorgeix la pregunta: de quina manera vull i puc ocupar-me? En tractar-se dels propis pares, sovint se sent un deute d'amor cap a ells, com un desig de retornar part del rebut. Encara que en altres ocasions, el que està en primer pla és el sentit del deure i l'obligació, o fins i tot un sentiment de culpa.

Les situacions més difícils esdevenen quan algú es veu forçat a assumir certes tasques sense desitjar-ho. També sol resultar molt dolorós desitjar fer-se càrrec, però no comptar amb la possibilitat real de poder cuidar a l'ancià. La malaltia i la necessitat sovint actuen com una lent d'augment, ressaltant els problemes de la família. Poden reaparèixer vells problemes de la relació, ferides mal curades, així com conflictes que distorsionen el clima emocional. Pares i fills han d'aprendre a redefinir la seva relació, ja que les seves funcions canvien: el que abans generalment cuidava i ostentava certa autoritat passa a ser el necessitat.

FILOSOFIA D'EQUIP

“El que no és útil per al rusc no és útil per a l'abella” (Marco Aurelio)

En aquest tipus de situacions en què sorgeixen dificultats tant pràctiques com emocionals, mantenir una filosofia d'equip ajudarà a sortejar-les. Significa que les decisions i la responsabilitat no recauen en una o dues persones, sinó que cada membre de la família contribueix en la mesura de les seves possibilitats. Resulta útil, per exemple, realitzar reunions familiars on es plantegi la situació i es busquin solucions conjuntament. La col·laboració es basa en anteposar el benefici col·lectiu a l'individual. Per això, una família unida, que sap gestionar les seves diferències i en la qual existeix una consciència de grup, podrà oferir un millor sistema de suport.

Cal posar en pràctica el principi de sinergia, segons el qual la conjunció dels esforços procura un resultat major que la seva simple suma. No obstant això, per a realitzar un pla comú es precisa una bona dosi de comprensió, que permeti validar els diferents punts de vista, resoldre desavinences i arribar a acords.

PRESERVAR L'AUTONOMIA

“Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja, les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena” (Ingmar Bergman)

Un dels principis bioéticos més moderns és el de l'autonomia. Suposa el dret al fet que es respecti la voluntat i la capacitat de decisió de les persones en les qüestions que es refereixen a elles mateixes. Com a familiars, hem de posar-nos per un moment en la pell dels nostres ancians. No només perden habilitats, se senten cada vegada més inútils i una càrrega per als altres, sinó que a vegades també perden la seva capacitat per a triar, fins i tot en les petites coses.

És important, per tant, que es respecti en la mesura del possible la veu dels més majors, perquè a través d'ella exerceixen la seva llibertat personal, sovint ja molt reduïda. Segons un estudi, els cuidadors tendeixen a sobreproteger als ancians en creure que són menys capaços del que en realitat són. Com a resultat, priven als seus familiars de fer certes tasques. No obstant això, fer-ho tot per ells disminueix la seva habilitat per falta d'hàbit, augmenta la seva dependència. Sí que convé, en canvi, estimular a la persona perquè dins de les seves possibilitats mantingui certes facultats. Sentir-se capaç alimentarà la seva sensació de ser útil.

La vellesa és una de les victòries de la humanitat, atès que fins fa relativament poc les persones moríem molt més joves, però sens dubte suscita nous desafiaments. L'alzheimer, així com altres malalties que comporten una important deterioració cognitiva, causa un sofriment molt intens. El malalt ha d'enfrontar-se a la pèrdua progressiva de les seves facultats, i la família ha d'aprendre a conviure amb algú diferent del que coneixia fins llavors.

En aquestes situacions també cal realitzar un procés de duel, que no és una altra cosa que reconèixer el que s'ha perdut per a adaptar-se a poc a poc a la nova realitat. Un aspecte essencial és que cal cuidar-se per a poder cuidar. Davant una tasca que demanda tanta energia i dedicació, així com bregar amb emocions canviants, es corre el risc de sofrir un important desgast físic i emocional. El millor remei és tenir en compte també les pròpies necessitats i detectar quan s'està sobrecarregat en excés.

Acompanyar a un ser estimat en l'última etapa de la seva vida pot ser una experiència inefable, i ajuda a preparar el moment difícil del comiat. Ens recorda, a més, que en el dia de demà és possible que nosaltres ens trobem vivint una situació similar. Oferint un tracte digne als nostres majors estem honrant també el nostre passat, i ens ensenya a acceptar l'aspecte cíclic i canviant de l'existència.

CUIDAR-SE PER A CUIDAR

Qualsevol cuidador ha de veure's a si mateix com un recurs summament important per a la persona necessitada. Però ha de tenir present que només és útil en la mesura en què estigui en bones condicions. Reconèixer, per tant, la seva necessitat de descans, de poder desconnectar o tenir un temps per a si mateix resulta vital per a mantenir una bona disposició a l'hora d'ajudar. La qualitat de l'atenció és tan important o més que la quantitat de temps dedicat.

Font: Revista Psicoencuentro - Artículo de Cristina Llagostera (Psicóloga)

comparteix amb nosaltres

Serveis Sanitaris i de Neteja a Barcelona
C/ Llibertat, 34, Baixos
08012- Barcelona
Tel 93 415 09 97
Fax  93 415 72 43
Urgències 659 482 513
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. 

Serveis Sanitaris i de Neteja a Madrid
c/ Marcenado 29, Local
28002 Madrid
Tel 91 011 96 72
Urgències 664 267 568
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.